Temps al temps..

I si més no ho penso, me n'adono de com passa volant el temps... Les persones que estimem, els tenim al costat, moltes vegades fins i tot els ignorem, no ens portem amb ells com ho mereixen. I sense adonar-nos-en, arribarà el dia en el qual els enyorem i quan vulguem sentir-los a la vora, ja no estaran, se n'han anat, el temps ha passat i serà massa tard, ja no es podrà dir el que mai no es va dir, i molt menys es podran donar els detalls que en el seu temps no varem donar. Construïm somnis llunyans, deixem anar les oportunitats, perquè creiem que després serà millor i hi haurà més temps. Però quan menys ho pensem, i vulguem intentar-ho novament, tot haurà passat, serà massa tard. I no és pessimisme dir el que dic, tampoc és una lluita contra el temps, és abans de tot, saber valorar el moment de la vida, que no es repeteix, se'ns dóna per usar-lo bé i viure'l com nosaltres vulguem. La vida no és comprada, res és etern... tot passa en el temps... I encara hi ha els qui només esperen el que ha de venir... Però el temps és sagrat, cada segon es viu només una vegada, mai no se'ns repeteix, i encara que regalin milers de segon, el temps perdut no tornarà, i ningú per més que crea saber, podrà endevinar el que li falta per viure...Moltes vegades no pensem en el que avui tenim i que demà potser no hi sigui;hauran passat, se'ls haurà endut el mateix temps. Les paraules que mai no varem dir, l'afecte que no demostrem, les persones que estant al nostre costat i mai no gaudim, l'esforç que no varem fer en el seu moment, el somni que de lluny abraçem, el que podíem fer ahir i no varem fer, allò que per mandra, presa o cansament no vam començar... tot plegat, va abraçat amb el temps.Per això, aprofito al màxim el meu avui, el temps que se m'ha donat per dir-te, per ferte comprendre que tot al seu temps, que no cal desesperar-se ni confiar-se massa per allò que volem, perquè cada cosa li dóna el seu moment; simplement cal estar atents, perquè no ens prengui desprevinguts. Ningú sap que podra passar demà, per això et dic que viu-la, no deixis mai de somiar...

L'OMBRA DEL VENT, Carlos Ruiz Zafón

Carlos Ruiz Zafón va néixer el 25 de Setembre de 1964 a Barcelona.
A començaments de la dècada dels 90 inicia la seva carrera com a escriptor, principalment escrivint textos literaris dedicats al públic infantil i juvenil. Va debutar com a novel·lista amb El príncep de la boira (1993), un títol de misteri guardonat amb el premi Edebé.
Al 1994 es trasllada als EUA. per residir en la ciutat de Los Ángeles, on intentaria d'obrir-se pas com guionista.
Amant de la novel·la del segle XIX, va prosseguir la seva carrera amb títols de misteri editats a Edebé, com el Palau de mitjanit (1994), Les llums de Setembre (1995), i Marina (1999).
Amb L’Ombra del Vent, Carlos Ruiz Zafón és finalista al premi Fernando Lara i es revela internacionalment com un gran autor, aconseguint de convertir la seva obra en un ”Best seller” a Espanya, Alemanya i als EUA.

Aquesta novel·la explica l’aventura de Daniel Sempere i la seva recerca de Julián Carax. Daniel és el fill d'un llibreter del barri de Ciutat Vella. Des de petit li han encantat els llibres. Després de morir la seva mare, el seu pare ho va passar molt malament i ell tmbé la trobava a faltar.
El dia de l'aniversari de’n Daniel, el seu pare el va portar al Cementiri dels Llibres Perduts, una biblioteca clandestina on es guarden tots els volums que d'una manera o altre podrien arribar a ser oblidats per tots els lectors. El seu pare li va dir que n’agafès un, el que ell vulgues.Va trobar un llibre titulat: L’Ombra del Vent. No savia exactament per què però va escollir aquest llibre.
Aquellaa mateixa nit en Daniel es va llegir tot el llibre sense pausa. La lectura el va atrapar tant que no va desenganxar els ulls del llibre.A l’endemà i tots els derrers dies, Daniel va tindre un constant interès pel llibre. Inclús moltes persones l’anaven a veure per aconseguir un exemplar del volum. La seva negativa i el seu interès per conservar el llibre i allunyar-lo de la seva extinció fan que Daniel quedi atrapat en un laberint d’intrigues i secrets enterrats per Barcelona...

Personatges: Senyor Sempere, Senyor Sempere, Tomàs Aguilar, Gustau Barceló, Clara, Adrià Neri, Monsieur Roquefort, Claudette, Isaac, Xavier Fumero.
L’Ombra del vent té un ritme de narració lent. En general aquest autor tria el ritme lent per les seves narracions, sovint explicant cada moment el que succeeix.
La novel·la està ambientada a la Barcelona de la primera meitat del segle XX, on l’autor reflecteix els carrers places, barris de Barcelona amb molta exactitud i amb moltíssim detalls, que ens ajuda a imaginar-nos cada lloc on transcórrer la història.

És una novel·la molt entretinguda on mai no saps amb que et pots trobar. La història et fa entrar en un passat, on la vida d'una persona valia molt poc. Amb això vull dir que l'autor ha sabut reflectir la Barcelona de mitjans del segle XX, a més a més la llengua utilitzada és una llengua del carrer, res de cultismes i el podria llegir qualsevol persona. És un llibre que quan el comences a llegir no pots parar fins que poc a poc arribes a la part final, molt més entretinguda que el principi. És de les millors novel·les que he llegit per no dir la millor, igual que El joc de l’Àngel. Aquest llibre el recomanaria a totes les persones que els hi agradin les novel·les amb un toc d’intriga.

Recepta màgica de la beguda d’en Merlí

1. Primer de tot tanca bé la porta de l’habitació on estiguis perquè cap intrús pugui destorbar la concentració que es necessita per fer la beguda màgica.
2. Pren un calder màgic amb un cullerot “excalibur”.
3. És necessari pronunciar el doble i redoble encantament per a begudes del llibre dels macs abans de començar a abocar tots els ingredients.
4. Després aboca gota a gota i pausadament, el suc de raïm collit a mitjanit.
5. Afexeix el doble de la meitat del suc d’aigua d’una deu embruixada.
6. Tasta el beuratge i rectifica’l amb minerals de varietat corrent
7. Per coronar la noble poció, afegeix mitja cullerada màgica de “carbonatius sodicorum”.
8. S’ha de fer tot mormolant: “Pet de bruixa, arpes de corb, abracadabra i que sigui bo!”.
9. Per acabar, només caldrà remenar-ho set vegades a la dreta i tretze i mitja a l’esquerre.
10. Utilitzeu aquest filtre amb saviesa.


Att. La bruixa de les tenebres(secretaria personal d’en Merlí)

El racisme, una injustícia .

Jo parlaré del racisme. Es un tema actual, on tothom menysprea a gent d’altres races i exposen uns arguments que no tenen cap justificació.

El racisme pot començar amb una simple paraula.
Quan criden a una persona per “el negre” enves de cridar-lo per el seu nom. Si em poso a la seva pell, a mi això em molestaria. Per què cal unir el nom d'aquesta persona amb el qualificatiu de negre si es pot saber qui és amb el nom únicament?. Doncs molta gent això no ho entén. Diuen que per què havia de molestar-los que els diguessin negres si ho són veritablement, igual que a nosaltres ens poden dir "el blanc" sense molestar-nos. Però aquest és un tema que ja sa debatut en moltes ocasions.
Es com en el cas que, per què, a un coix no podíem dir-li pel carrer: "eh coix!" sense que es molestés?. Jo he arribat a la conclusió de que no podem fer-ho simplement per educació, respecte, i que si sabem que li molestarà, per a què dir-ho, si és com un insult? Però, dir que a aquesta conclusió només arriba a poques persones, a moltes els hi costa entendre-ho.

També poder arribar a pensar que si nosaltres anéssim al seu país veuríem com ens tractarien molt pitjor que com els tractem aquí, però jo no canviaré d’opinió. Estic totalment en contra del racisme. Són persones normals i corrents, essers humans com tots els altres. Només per què canviï el color de la pell, o per què parlin una altre llengua, no se les a de discriminar.
Canviaries un regal de reis molt esperat nomes per el simple fet que es d’un altre color al que l’havies vist?

La noia a la finestra, de Salvador Dalí

NOIA A LA FINESTRA

1.Fitxa tècnica
Títol: Noia a la finestra
Autor: Salvador Dalí
Any de realització: 1925
Lloc actual: Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, Madrid

2.Biografia del pintor
Salvador Dalí (1904-1989) va tenir una infància una mica dolenta, ja que se li va morir un germà i la mare. Més tard sen va anar a estudiar a l’acadèmia de belles arts de Madrid. La seva primera obra va ser Nen malalt (1914). Al 1925 va exposar a un mostra del català modern, les obres més importants en aquells dos anys, La noia a la finestra y Venus i el mariner.

3.Descripció del quadre
Representa la germana de l'artista, Anna Maria, a l'edat de disset anys, traient el cap a la finestra, d'esquena, a la casa de vacances que la família posseïa a Cadaqués, a la vora del mar. Dalí realitzà un treball de gran uniformitat cromàtica i senzillesa a la composició, on la noia ens introdueix en el paisatge que ella contempla.
Clarament, els valors cromàtics de l'obra són blaus, igual que a les obres primerenques de Picasso les quals estaven només formades per gammes de blaus.
La noia pateix algunes desproporcions notables com els seus peus, els quals són molt petits. La germana de Dalí apareix a altres quadres contemporanis i posteriors del pintor, perquè va ser la modelo del pintor fins que va conèixer Gala en 1929. La pintura va ser a la primera exposició de l'autor a la galeria Dalmau de Barcelona, al novembre de 1925.

4.Estíl
La noia a la finestra és d’estil de realisme. Va ser un corrent artístic que es va desenvolupar a mitjan segle XIX i que va assolir la seva màxima esplendor a França. Es caracteritza per que els artistes van deixar de banda els temes sobrenaturals i màgics i es van centrar en temes més corrents. Els principals subjectes pictòrics van ser els de la vida quotidiana. Els canvis fonamentals que fan que es passi del romanticisme al realisme són:
1) La definitiva implantació de la burgesia oblidant-se de la causa de 1789, ja que prefereixen assaborir els placers de la vida.
2) La consciència en els artistes dels terribles problemes socials de la industrialització: treball per a nens i dones, jornades laborals interminables...
3) Desencant amb els estímuls revolucionaris de 1848, que porten l'artista a oblidar-se del tema polític i a centrar-se en el tema social.
L'objectiu del Realisme era aconseguir de representar el món del moment d'una manera verídica, objectiva i imparcial. Per tant, el Realisme no pot idealitzar. El manifest es basava en el següent:
· L'única font d'inspiració en l'art és la realitat.
· No admet cap mena de bellesa preconcebuda. L'única bellesa vàlida és la que subministra la realitat, i l'artista el que ha de fer és reproduir aquesta realitat sense embellir-la.
· Cada ser o objecte té la seva bellesa peculiar, que és la que ha de descobrir l'artista.

5.Elements tècnics
Tecnica: humida, oli
Suport: tela

6.Anàlisi formal
Línia: Hi predomina la línia vertical, perquè la noia està en primer pla i la finestra també. De fons predomina la línia horitzontal, del paisatge de Cadaquès.
Colors: En aquest quadre ressalta la gamma de colors blavosos. Els blaus del paisatge són mes discrets, i donen una sensació de fredor. El blanc del vestit s’intenta confondre amb la suavitat del blau del mar.
Llum i textura: La llum es real, del poc sol que s’interpreta. El paisatge es reflecteix a la finestra.
Composició: És simètrica. La noia, la principal del quadre, està enmig de la finestra. La forma geomètrica predominant és la corba i la diagonal.

Temps: No hi ha elements concrets que permeten datar-la en un temps concret.

Ritme: Mostra la tranquilitat de la noia mirant el paissatge tan bell, i la quietud del mar.

7. Interpretació: contingut i significat

Tema: El quadro està inspirat amb la seva germana. No té tema mitològic. En tot cas, pot representar l’efecte cap a la seva germana i lo agradable que es feia l’estància a Cadaqués.
Recepció: Segons crec no va ser un quadro encarregat per ningú, sinó que va sorgí de la pròpia creativitat i inspiració del pintor Dalí.
Funció: Inicialment va ser utilitzat per l’exposició de mostra del català modern, a Madrid. No disposo d’informació per saber on va estar els posteriors anys. Actualment es troba al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, Madrid.

Estem envoltats de sons i sorolls

Les festes o aniversaris sempre els passem amb la família, i avui que és Tots Sans, ens ha tocat anar a Tordera amb els meus avis.
Mentre acabaven de preparar el dinar, jo m'he assegut a fora el jardí. He tancat els ulls i m'he posat a escoltar tots els sons i sorolls del meu voltant. N'he recollit uns quants.

-En un jardí no poden galtar els ocells, i en el dels meus avis hi han molts. Tots cantaven piu-piu fent un cant molt bonic.
-El gos del veí bordant guaau-guau com un desesperat perquè no el deixaven entrar dins a casa. És un gos ben petit i tot i això borda tant com els grans.
-Aquells gats negres com el carbó que ronden pels barris, buscant per la brossa menjar per afartar-se com pobres, i miolant miauu-miauu.
-Dues cases més amunt, els López, s'estan arreglant la casa, i ressona per tots els carrers el soroll, com els focs artificials, de les màquines bruum-bruum, paam, transportant materials i empastifant les parets de ciment xiip-xaap-xiip.
-Ara és quan comencen a molestar les mosques de valent, amb el seu soroll bzzzz i no et deixen tranquil·la eh?. Tant que diu el meu avi que octubre finit, mor la mosca i el mosquit, però jo continuo veient-les.
-De fons es sent algun veí que tanca la porta bruscament deixant un sorolls eixordador puuuum!. Ui! no m'ho esperava.
-El soroll dels peixos que salten per la bassa que hi ha enmig del jardí fent el soroll xiip-xaap.
-Els cotxes que passen a tota velocitat com un llamp enmig d'una tempesta, fiiiiuu, per les carreteres principals.
-De cop es senten unes passes que ressonen pel passadís com les d'un gegant per la ciutat, piim-paam. I vinga! cap a dinar.

Tots aqests sons i sorolls, són molts pocs comparats amb el que estem acostumats a sentir al dia a dia. A Palau sí estàn tan bé...
Nomes d'imaginar la ciutat de Barcelona amb els seus sorolls de les motos i cotxes bruuum, mec-meeec...


(Frases fetees, refranys, interjeccions, etc... amb vermell)

Una part de mi mateixa

Jo em dic Paula González Alsina. El meu nom prové de la petita santa Paula, que pertanyia a la família dels grecs i egipcis. És un nom que no varia en quasi cap llengua. És el nom més posat arreu de Catalunya, conjuntament amb el de Marc.

El meu tret distintiu és que, puc estar plorant i de cop i volta riure. Sóc una persona molt amigable, sempre intento fer el màxim d'amics. Però també m'enfado molt ràpid, i molts cops ho pago amb la persona menys indicada, i la primera que sempre està al meu costat.

Una de les coses que em fa menys gràcia del meu físic és com sóc d'alta. Sempre he de ser la més alta de l,a classe o dels nens de l,a meva edat, també pels comentaris que fan algunes persones. El que m'agrada més del meu físic, potser seria el meu somriure. Sempre intento regalar-ne un a les persones que més estimo. Les que es procupen en els moments dolents, i s'alegren en les ocasions bones.


(Figures literàries estan en vermell)